Que hom no pot confiar en els diaris va de soi, però és que ni en les cartelleres!!! Ahir havíem de veure la dama de ferro als Verdi i resulta que nasti de plasti, que no la feien. I mira per on, vam tenir temps de sopar al 21 plats i fer una peli a casa, Maria Antonieta, de la Sofia Coppola. I diria que l’elecció no només va ser millor, sinó que és bastant il·lustrativa que la història es repeteix fins a l’avorriment.
No cal repetir la història de Maria Antonieta en la pre-revolució francesa: bona vida, despesa a tope, viure per damunt de les seves possibilitats, indiferència a un país que es moria de gana. Resultat: revolució. Els francesos són així. Una idiosincràsia bastant pròpia i, diria, bastant incompatible amb un eunuc polític com el recent candidat del partit socialista francès, el François Hollande i amb els conformistes espanyols.
Al tema. No per conegut, va deixar-me de sobtar el record de la revolució francesa perquè la pregunta que em va venir al cap ràpidament és. I ara estem millor o pitjor. Sens dubte que el món ha evolucionat i a tot arreu la medicina ha avançat, l’alfabetització també… però cada cop hi ha més pobres i una classe mitjana cada cop més exigua que segueix pagant pels de sobre, pels de sota i a l’Estat. Tot plegat pot aguantar gaire?
Mai he estat gaire addicte a les revolucions, sempre he volgut creure que l’ésser humà ha evolucionat prou per a ser capaç d’aturar-se a temps. Fa uns anys ho creia en el tema mediambiental i les diferents cimeres de la terra han posat el meu optimisme a lloc. Fa uns mesos creia que la disbauxa econòmica en què ens havíem instal·lat remetria per a posar una mica de seny i de sentit comú, però fa l’efecte que també anava errat. I és que la meva confiança optimista en l’ésser humà és infinita i insondable. Però la realitat és una enemiga tossuda.
Veient que ara, si fa no fa, seguim com estàvem abans de la revolució francesa. Cada cop rics més rics (no em remetré només als rècords de vendes de rolls royce, sinó que només cal passejar pel passeig de gràcia i mirar que les botigues com més cares, més clientela hi ha), cada cop pobres més pobre (els serveis socials municipals són l’única àrea de l’Ajuntament de Barcelona que incrementa el pressupost), els banquers s’enriqueixen a cor que vols en una festa permanent a compte d’una exigua classe mitja i la política descendeix costa avall cap a la immundícia moral i cada cop més corporativa. Sembla que hi hagi un tap que no permeti que ens en sortim, talment com una ampolla de xampany sacsejada.
El professor Niño Becerra al seu celebrat crack del 2010 venia a dir que el què estem vivint és un canvi de cicle, de model econòmic, de relacions socials, de sistema en el sentit més ampli del terme. I que per a passar d’un a altre paradigma hi haurà uns anys de desconcert, crisi i misèria. Perquè no es pot passar d’un paradigma, d’un model de societat a un altre sense canvi, sense crisi, sense confusió. I si ja hi estava d’acord en el seu moment, els dies, els mesos i els anys sembla que vagin en aquest sentit. I sembla que no hi hagi ningú capaç de posar el més mínim sentit comú per a posar-hi solució; ans al contrari, semblem guiats per bojos suïcides (estats, bancs, financeres…) àvids d’enriquir-se i estampar-se.
No sé si tindrem o no revolució, però a mi cada vegada em vénen més ganes d’anar-me’n a viure a una masia i a plantar mongetes i tomàquets i tenir quatre gallines i mitja dotzena de conills.
