Fa uns anys en Montilla va encunyar un terme que, potser existent anteriorment, no havia estat massa utilitzat i va causar furor: desafecció (diria que aquesta vindria a ser la crònica d’aleshores). A partir d’aleshores tot és desafecció, i rere aquest terme que aviat podrà estudiar-se a les universitats (i que diria que ha superat amb escreix el català emprenyat d’en Juliana). I dins d’aquest concepte hi podríem relacionar tot un sumatori de realitats, sensacions, intuïcions… que cristal·litzen en una triple crisi
-
Crisi econòmica: Els estats i, per relació, els polítics, cada cop tenen menys poder a causa de
- la caiguda de les fronteres fa que tot sigui més líquid (manllevant un altre terme que també ha causat furor, aquest cop a nivell internacional i en paraules de Baumann), els governs governin menys i el capital vagi allà on més còmode i menys regulat es trobi
- lobbies i poders fàctics influeixen cada cop més en política
- Crisi política: apareix la sensació que els qui fan política s’enriqueixen i fan el gandul. Possiblement si hi hagués hagut fa uns anys la mateixa informació de què avui disposem, ni Churchill (lleig, masclista i alcohòlic, entre d’altres perles) hauria estat qui ha estat, ni ho hauria estat De Gaulle ni tants altres. Tots estan sota la lupa, la qual cosa imposa un estil més avorrit, més discret i més auster. He estat treballant en diverses administracions i he acabat amb la sensació que els tècnics volen decidir quines polítiques i els polítics volen fer de tècnic. Falta política, falten horitzons clars i decisions fermes.
- Crisi de valors: les dues anteriors són causa d’aquesta. I aquesta possiblement sigui la més greu. La més profunda. I és el galopant individualisme en què ens hem instal·lat que fa que ximple sigui el qui no pren quelcom perquè si no ho fa ell ho farà un altre. Que imposa la llei del mínim esforç i torna líquida i desafecta la societat. Insegura. Menys societat més sumatori d’individus. Més narcisista en el sentit que ho interpreta Cristopher Lasch. I amb aquesta manca de la cultura de l’esforç passem de llibre a relats, de relats a compendi d’articles i d’aquests al tweet i al retweet.
Tres crisis en una. Una tempesta perfecta que genera una crisi d’unes magnituds desconegudes des de fa segles i respecte de la qual ningú sap donar resposta (amb prou feines Santiago Niño Becerra sap donar-hi explicacions en l’únic bri de lucidesa que l’economia ha donat en els darrers anys, tot aclarint que no n’hi ha, de respostes), ja que tothom intenta entendre-la i atacar-la fraccionalment des d’alguna de les tres cares que té.
I en les circumstàncies més dures i més difícils dels darrers anys, tot bri de resposta que veiem són quatre indignats. Ni eleccions, ni partits ni sindicats sembla que puguin tenir cap mena de resposta ni generar cap bri d’esperança. Instal·lats en l’apatia i la misèria intel·lectual. I és trist, perquè quan les coses van mal dades és quan la política pot donar el millor de sí mateixa. Gestionar la riquesa és senzill, transformar la pobresa, millorar un país, enriquir la societat és feina de la política. I fa anys que estem orfes de política. I si la política ha de representar transformació, la d’esquerres ho ha de ser més encara. Ha de ser encara molt més valenta. Ha de disposar de més idees (cosa que en els darrers anys diria que amb prou feines li he vist demostrar Arnaud de Montebourg a les recents primàries del PSF), ha de ser més valenta i ha de donar moltes més respostes.
I els vells partits han quedat fossilitzats en les estructures del segle XIX per un sistema electoral que ha cultivat les lleialtats acrítiques de partit i ha provocat un encefalograma pla a les direccions dels partits que ens governen. I un encefalograma pla a les direccions dels partits ho és també a les institucions representatives i als governs. I a qui li agafa trempera amb un panorama com aquest? I qui m’hagi volgut escoltar alguna vegada, ja sap que crec que la solució idònia l’aporta el vot únic transferible.
I si sumem tots els ítems que precedeixen, l’esquerra només es podrà reinventar a partir de recuperar dos elements que li són propis, que formen part del seu ADN i que són aptes per a fer-hi versos fàcilment:
- Èpica: l’esquerra implica transformació, i la transformació requereix de canvis i de política. L’èpica de la gestió queda per als gestors, tècnics i tecnòcrates. Si no hi ha èpica no hi ha ningú a qui creure ni res en què creure.
- Ètica: res genera tant de rebuig com veure líders caiguts. Res genera més desafecció que veure que et prenen el pèl i arribar a creure que tots són iguals. Quan algú diu que tots són iguals, algú ha de poder aixecar el dit i dir que no.
I oblidem-nos de la meritocràcia. El mèrit i la capacitat són els criteris que guien l’accés a la funció pública, i els nostres polítics no han de ser funcionaris. L’accés als càrrecs polítics l’han de regir l’ètica i l’èpica. Aquest ha de ser el seu mèrit i la seva capacitat. Una ètica insubornable i una èpica de la transformació capaç de donar il·lusió i optimisme.
Apa, queda dit!
