Que hom no pot confiar en els diaris va de soi, però és que ni en les cartelleres!!! Ahir havíem de veure la dama de ferro als Verdi i resulta que nasti de plasti, que no la feien. I mira per on, vam tenir temps de sopar al 21 plats i fer una peli a casa, Maria Antonieta, de la Sofia Coppola. I diria que l’elecció no només va ser millor, sinó que és bastant il·lustrativa que la història es repeteix fins a l’avorriment.

No cal repetir la història de Maria Antonieta en la pre-revolució francesa: bona vida, despesa a tope, viure per damunt de les seves possibilitats, indiferència a un país que es moria de gana. Resultat: revolució. Els francesos són així. Una idiosincràsia bastant pròpia i, diria, bastant incompatible amb un eunuc polític com el recent candidat del partit socialista francès, el François Hollande i amb els conformistes espanyols.

Al tema. No per conegut, va deixar-me de sobtar el record de la revolució francesa perquè la pregunta que em va venir al cap ràpidament és. I ara estem millor o pitjor. Sens dubte que el món ha evolucionat i a tot arreu la medicina ha avançat, l’alfabetització també… però cada cop hi ha més pobres i una classe mitjana cada cop més exigua que segueix pagant pels de sobre, pels de sota i a l’Estat. Tot plegat pot aguantar gaire?

Mai he estat gaire addicte a les revolucions, sempre he volgut creure que l’ésser humà ha evolucionat prou per a ser capaç d’aturar-se a temps. Fa uns anys ho creia en el tema mediambiental i les diferents cimeres de la terra han posat el meu optimisme a lloc. Fa uns mesos creia que la disbauxa econòmica en què ens havíem instal·lat remetria per a posar una mica de seny i de sentit comú, però fa l’efecte que també anava errat. I és que la meva confiança optimista en l’ésser humà és infinita i insondable. Però la realitat és una enemiga tossuda.

Veient que ara, si fa no fa, seguim com estàvem abans de la revolució francesa. Cada cop rics més rics (no em remetré només als rècords de vendes de rolls royce, sinó que només cal passejar pel passeig de gràcia i mirar que les botigues com més cares, més clientela hi ha), cada cop pobres més pobre (els serveis socials municipals són l’única àrea de l’Ajuntament de Barcelona que incrementa el pressupost), els banquers s’enriqueixen a cor que vols en una festa permanent a compte d’una exigua classe mitja i la política descendeix costa avall cap a la immundícia moral i cada cop més corporativa. Sembla que hi hagi un tap que no permeti que ens en sortim, talment com una ampolla de xampany sacsejada.

El professor Niño Becerra al seu celebrat crack del 2010 venia a dir que el què estem vivint és un canvi de cicle, de model econòmic, de relacions socials, de sistema en el sentit més ampli del terme. I que per a passar d’un a altre paradigma hi haurà uns anys de desconcert, crisi i misèria. Perquè no es pot passar d’un paradigma, d’un model de societat a un altre sense canvi, sense crisi, sense confusió. I si ja hi estava d’acord en el seu moment, els dies, els mesos i els anys sembla que vagin en aquest sentit. I sembla que no hi hagi ningú capaç de posar el més mínim sentit comú per a posar-hi solució; ans al contrari, semblem guiats per bojos suïcides (estats, bancs, financeres…) àvids d’enriquir-se i estampar-se.

No sé si tindrem o no revolució, però a mi cada vegada em vénen més ganes d’anar-me’n a viure a una masia i a plantar mongetes i tomàquets i tenir quatre gallines i mitja dotzena de conills.

]]> http://apocrif.wordpress.com/2012/01/16/maria-antonieta/feed/ 0 dapocrif http://apocrif.wordpress.com/2011/03/03/modernitzar-l%e2%80%99administracio/ http://apocrif.wordpress.com/2011/03/03/modernitzar-l%e2%80%99administracio/#comments Thu, 03 Mar 2011 19:47:16 +0000 dapocrif http://apocrif.wordpress.com/2011/03/03/modernitzar-l%e2%80%99administracio/ ]]> Fa un temps em reunia amb dos savis per parlar d’un text normatiu i, a col·lació de la conversa, va aparèixer la tramitació del què a dia d’avui ha esdevingut la llei 26/2010. I les reflexions eren dues. La primera era per quins set sous era el departament de la presidència qui impulsava aquesta norma si no hi té cap mena de competència i no el departament de governació, que regia els designis de les administracions públiques del sistema institucional de la Generalitat de Catalunya (ex art. 2.3 EAC). La segona reflexió feia referència a la tipologia de la llei. Una llei poc moderna, deien. Una llei que no contemplava l’evolució del dret administratiu ni les noves personificacions de les administracions públiques.

Anirem de cara a barraca, tot i assumir que es tractava de dues persones molt capacitades, brillants, potser… hi discrepo: els consorcis (bàsicament parlaven dels consorcis, si mal no recordo) i demés noves personificacions del dret administratiu no són altra cosa que pegats que supleixen les mancances de la delimitació territorial i organització institucional i no responen, per contra, a criteris de necessitat o millora tècnica ni a criteris d’economia i eficiència administrativa. La millora tècnica i l’economia i eficiència administratives reclamen un millor repartiment competencial, la no superposició d’ingents conglomerats institucionals que es reparteixen funcions sobre idèntiques matèries i necessiten posar-se d’acord o executar conjuntament.

Els qui teoritzen sobre aquests absurds esdevenen veritables buròcrates del segle XXI que, sota la idea de simplificació, i amb l’excusa d’aquesta, proposen bastir nous monstres administratius sense sacrificar els anteriors amb l’únic objecte de poder-los coordinar. Això sí, ara que ja so al segle XXI, tota la paperassa que fins ara havia de passar de la seu d’una institució a la d’una altra es podrà fer per via telemàtica. I això implicarà que en comptes d’un ordenança que es passi el dia amunt i avall gastant benzina líbia, hi haurà un exèrcit d’informàtics a cada seu i una nova seu amb més informàtics resolent dubtes i podent desencallar tràmits diversos sense entendre un borrall en què consisteix cada tràmit.

Però som moderns!

Entre els files del PSC, com deia fa un temps, estan en plena etapa caïnita, un cop es van estavellar a les eleccions parlamentàries i van sense rumb ni lideratge clar. Si bé l’elecció d’Hereu el reforça, no sembla que hagi de ser suficient per a emocionar a ningú més que a ell i els seus acòlits, això que en diuen new PSC o el lobby barceloní del PSC, liderat pel tenebrós Carles Martí.

I sembla que més enllà no hi hagi vida intel·ligent, i tot i l’antipatia que em puguin generar en Portabella i en Fernández, i la llàstima de’n Gomà; cal reconèixer que, si hi ha vida intel·ligent és, de manera indefectible, en els grups minoritaris.

El resum era que la que ens ve a sobre farà que, com deia González, no ens reconegui ni la mare que ens va parir. El canvi de paradigma econòmic, social i polític farà que en els propers anys canviïn les formes de relació entre les persones, el sistema econòmic, el sistema de govern…

I semblava que venia la Xina, puixant i rampant, i la nova Àfrica que recuperava el terreny perdut. I, ai las!! Aquests també estan sofrint uns canvis, unes mutacions, que sembla que tampoc ni la mare que els va parir els reconeixerà.

La Xina, hereva del gran salt endavant de Mao, filla de Deng Xiaoping, Jiang Zemin, Hu Jintao i tants altres, ara s’asseu amb Obama i parla de drets humans. I no cal dir res de la revolta gens islamista que aquests dies sembla que s’estén com una taca d’oli a la cornisa Nord de l’Àfrica. Tot canvia, tot és diferent cada dia. En un món globalitzat, les forces tel·lúriques inherents a cada bloc fa que aquests es vagin aproximant, però sense mètode, ordre ni concert. Com plaques tectòniques que en moure’s creen falles, terratrèmols…

Deia fa uns dies que la socialdemocràcia mor amb la caiguda del mur; amb la mundialització. I amb la mundialització no només la socialdemocràcia ha hagut de confluir amb el liberalisme salvatge i la competència amb sistemes que no impliquen un major cost associat a una major protecció social, sinó que quan encara aquest moviment no s’havia paït, ha vingut una segona confluència: la total. Tot el món és un i tothom competeix, compra i vena  tothom, però amb punts de partida diferents. Allò que a classe en dèiem barrejar peres i pomes o taules i cadires.

Doncs sí noi, sí… fa la sensació que en aquest panorama que tenim, les velles convencions s’enfonsen, com la realitat es converteix en números quan entres a matrix. Però si fins ara només s’havien enfonsat algunes velles concepcions del món lliure, el que escrivia la història i marcava el canvi de les eres, aquell l’evolució del qual era l’evolució del món sencer; ara ja no és. Com deia Fukuyama, s’ha acabat la història, però no perquè s’hagi acabat imposant hegemònicament un sistema respecte d’un altre, sinó perquè tots s’han barrejat en un únic mercat. Tots s’han trobat a una mateixa plaça i han xocat, i de la virulència del xoc tots moren i reneix un nou món. Un nou món que en cap cas ha de ser millor o pitjor, però que potser començarà a molts economistes, sociòlegs i demés mestres de la predicció com a mediocres porucs i ecimbellarà com a mestres de la profecia d’un nou món a enginyosos visionaris de la ciència ficció i llunàtics de l’apocalipsi social.

I internet? I les xarxes socials? I el paypal? I tota la mandanga 2.0? doncs un simple epígon de tot aquest canvi. Un canvi que afectarà fronteres, la relació entre les persones, les relacions de poder, la producció de béns i serveis, la llengua i la cultura…

I fa pinta que Espanya tingui molt mala peça al teler. En un nou món més global només hi ha dos tipus d’estats que podran sobreviure amb solvència, com les caixes i bancs: els que són massa grans com per a poder-se enfonsar (Estats Units, Xina, Alemanya…) o els que són prou petits per a poder ser suficientment àgils per a poder-se adaptar a les necessitats de cada moment (Singapur, Dinamarca, Luxemburg…). I Catalunya només té futur en els segons.

Pel què fa a CiU és força clar que tant Pujol, com Mas o Duran Lleida, poden ser personatges desitjats per a qualsevol candidat. Pel què fa als nanos del Laporta, si és que n’hi ha gaires, és obvi que si són els nanos del Laporta, voldran el Laporta davant de qualsevol altra persona. Els d’ICV, potser amb certa desgana, no trobaran a ningú millor que l’Herrera, però sense massa il·lusió. Igual que els candidats que el Rivera pugui arribar a trobar (que no crec que siguin gaires). El cas del PP és força més curiós, perquè a en Rajoy el volen amb devoció, però el prodiguen de manera limitada, i l’Alícia… diria que per primer cop en força temps és una líder que els agrada, que no els fa avergonyir de ser del PP i de ser catalans alhora.

El del PSC és el primer cas de psiquiàtric. No sabria què dir-hi, més enllà de líders i liderets locals, potser la Tura era l’única que a les enquestes semblava que tenia un cert ganxo, però si guanya les primàrues estarà fent la seva pròpia, de campanya, i si perd estarà arraconadeta a Mollet per una temporada. I a ZP… no sé si ningú le voldrà, més enllà de dur-lo per imperatiu legal. Potser això haurà servit per a allunyar una mica més el PSC del PSOE?

I el cas paradigmàtic és el d’Esquerra, com a Montilla, ningú voldrà un Puigcercós que fa dos mesos que fa olor de descomposició. Qui queda… no crec que a la pobra Simó també la facin servir per això… Només se m’acut el Junqueras, l’últim que va salvar a Esquerra d’una desfeta. I potser és qui menys líder sembla, però és qui més és capaç d’unir determinades sensibilitats en torn al seu partit. I això és el què ara mateix necessiten.

El PSC i Esquerra ens han donat una lliçó, i és que tots els partits passen com a mínim per tres fases en la seva desfeta. I desconeixem encara si n’hi ha de successives… aquestes són: autisme o manca de lideratge, patacada i antopofagia o canibalisme. Pel què fa al PSC, abans de les eleccions es va dedicar a l’autisme, a no aclarir res de res sobre la seva naturalesa o programa, la seva catalanitat o espanyolisme; posteriorment va venir la patacada i ara es dedica a devorar els seus líders, enfrontats en sectors desconeguts i en un aparell cada cop més desdibuixat. Esquerra, al seu torn, fent bandera de la tradició independentista, va iniciar amb l’antropofàgia en un congrés a 5, va seguir amb la patacada i continua amb l’autisme; algú coneix algun pronunciament del partit realitzat darrerament? Són fases que, amb ordre diferent, han seguit de manera pulcra i aplicada tots dos partits en la seva desfeta. A veure si continuen amb passos equiparables…

Pel què fa al PSC, allò més simptomàtic és que se n’està desdibuixant l’ADN, allò que n’era més propi, l’aparell. Actualment, Hereu i Tura posen impúdicament les vergonyes del PSC al descobert per aconseguir la nominació d’alcaldable per a Barcelona. I és que ja no hi ha aparell, o si més no, no hi ha aparell que decideixi i que sigui respectat. I és que més enllà del federalisme o l’esquerra que es podria suposar, que no creure, que han de ser part del PSC, allò que realment ha estat la columna vertebral d’aquest partit els darrers anys (des de Sitges?) ha estat un aparell que guanyava eleccions i que decidia qui ocupava un o altre lloc de feina. I tenint els estómacs contents tenia l’autoritat necessària per a fer i desfer. I aquí van deixar de tenir sentit algunes pulsions més centralitzadores o més centrifugadores (allò de les ànimes) per acabar fent cas a l’amo. Per tenir l’aparell més envejat de la democràcia catalana. I sota aquest credo va néixer tota una generació de líders i quadres del partit que van creure que això era llei, i que així seria ad infinitum, els qui en dirien new socialistes, nascuts a redòs de les generacions pretèrites, més ideologitzades; els Iceta, Zaragoza, Hereu, germans Martí… Ara que sembla que tot trontolla, aquests fan com si tot seguís igual, com l’orquestra del titànic. Els altres, els que potser van arribar a tenir alguna ideologia i sabien perquè van fer-se del partit, corren a intentar salvar els mobles que encara es puguin salvar (diuen que la diputació, amb prou feines), encara que sigui al preu d’entendre’s amb aquells que han rebutjat tota la vida (els catalanistes, la Tura i en Nadal) i trair als qui han donat ales. Caldrà veure si guanyen els pares o els fills i qui posa la làpida. Pot ser això la fi del PSC com a partit hegemònic de l’esquerra a Catalunya?

Punt i a part mereix la pretensió de Montserrat Tura secundada per omissió pel primer secretari del partit, ni més ni menys que José Montilla. Zaragoza en canvi no l’entén en públic, no vull imaginar què deu pensar-ne, doncs, en privat. No deixa de ser simptomàtic que, en aquest cas, s’ajuntin la gana i les ganes de menjar. La qui ha estat utilitzada i denostada un i altre cop per l’aparell (consellera de recanvi, número dos i relegada a la mesa…) ara sembla que vulguin alçar-la com a candidata a Barcelona per a salvar diputació i poca cosa més. I ella que es deixa i ho vol, possiblement amb un desinterès supí per Barcelona, com a simple trampolí per a guanyar la propera candidatura a les eleccions catalanes. Assegurant inclús en públic que no pensa deixar de viure a Mollet. Barcelona doncs, instrument per a salvar la Diputació i per a empènyer o enfonsar una carrera política. Aleshores és clar que a Tira li interessa únicament ser alcaldessa, a qualsevol preu i amb qualsevol pacte, si no és alcaldessa està políticament morta.

I pel què fa a Esquerra, respecte del PSC tenen un petit avantatge, i és que ara mateix no estan en situació d’emergència per antropofàgia orgànica, sinó que únicament estan mancats de lideratge. Hi ha un líder que deu ser a casa demanant-se encara perquè s’ha estampat contra la paret i una executiva que va dilluns sí dilluns no a una sessió de teràpia. Havent passat per tot el què ha passat, i en un moment en què sembla que part del llast que han anat deixant pel camí torna a la casa gran de l’esquerra nacional (en Carretero sembla que estigui fent acte de constricció) tenen la gran oportunitat de tornar a fer gran l’esquerra nacional, tenen la possibilitat de tornar a ser tercera força política si són valents, tal i com resava ala seva darrera propaganda electoral. I ser valents implica ser generosos amb els fills pròdigs que van marxar i saber-los recuperar. I ser valents implica també, aconseguir superar l’autisme i els problemes de lideratge abans de les eleccions municipals. I abans perquè si és així no hi haurà candidats que rebentin la unitat (certa o falsa) per tal de no malmetre les candidatures pròpies i estranyes. Una unitat que podria esdevenir revulsiu d’un partit que la va perdre, entre moltes d’altres raons ,per les carnisseries internes que solia fer. Una unitat d’una esquerra nacional que podria recollir, finalment, part del catalanisme d’esquerres al qual el PSC ha deixat orfe i la immadures d’esquerra mai no ha sabut acollir. Una unitat que ha de poder construir el mateix líder i el mateix equip que la va rebentar i que, amb generositat, ha de trobar un líder que pugui ser capaç de representar-la; algú a qui els candidats a les eleccions municipals es diputin perquè els presenti. Perquè ja em direu quin candidat demanarà a un Joan Puigcercós que ja fa olor de mort des de fa dos mesos el presenti i li faci de teloner.

Esquerra ho té menys malament que el PSC, però… suposo que si un dels seus grans demèrits ha estat la inacció, no hi ha cap raó lògica que permeti que imaginar que l’aparell del partit sortirà del seu autisme crònic i prendrà d’una vegada per totes una decisió valenta que li pugui resultar positiva. On és la gent valenta?

I no es pot, al segle XXI no disposar de líder. Qui fa les rodes de premsa? Quina és la veu autoritzada? Cal un congrés d’unitat abans de les municipals si no es volen estimbar de nou. I cal un congrés que suturi ferides i busqui algun nou lideratge. I els mitjans de comunicació per ara n’han plantejat dos de molt vàlides,pel què suposen de renovació, unitat del partit, credibilitat davant de l’electorat i capacitat de lideratge moral d’un cert espai polític: Tresserras i Junqueras.

I a la resta els hem de donar les gràcies per haver fet la part del camí que els pertocava de fer i comptar amb l’experiència que han adquirit perquè, lluny del fragor de la batalla i de la responsabilitat de liderar, de ben segur que podran donar una opinió més vàlida que la de la majoria d’observadors.

I enmig de tot plegat, algú sap on és Joan Ridao?

Exteriors ha estat un dels àmbits més qüestionats dels governs Maragall i Montilla, sempre sota l’aixopluc de’n Carod i, segurament, sempre amb raó de crítica. Per novells o per no ser entre les persones més capacitades, per dir-ho de manera suau. En tot cas no respondria a la idea dels millors.

Amb el PSC van fer-se amb la conselleria de cultura per a Mascarell. Ho vaig predir i, per tant, no m’hi estendré. En tot cas és quelcom rellevant. Un actor polític de primer nivell i una responsabilitat de primer nivell. Per tant les externalitats que aquest nomenament pugui tenir seran també de primer nivell. La Roser Clavell no té el perfil de Mascarell. Ni és mediàtica, ni se l’associa massa a Esquerra, ni com dèiem, respon al concepte de millors. I de fet CiU té gent molt millor en tots dos partits, que sempre han donat una rellevància especial a les relacions exteriors i hi té importants actius.

L’única explicació que se m’hi acut és un pacte amb Josep lluís Carod Rovira per a mantenir els seus al govern per tal que vagin representant una certa oposició dins d’Esquerra a canvi de mantenir-li el modus viviendi a càrrec de l’herari públic. I això només ho veurem si manté els personatges que a darrera hora ha col·locat al CAR i col·loca a algun lloc bonic, representatiu, a Carod Rovira, una fundació o alguna nova història vinculada a la diplomàcia infraestatal, ell que no sap més idiomes que els que parla a casa… o alguna cosa semblant…

Aleshores veurem fins on arriba el maquiavelisme d’Artur Mas i les seves ànsies de destruir els rivlas que per dos cops li van prendre el govern per tal que mai més no puguin tornar-se a unir en contra seva i per tal de venjar els mals moments que li han fet passar.